Carta Oberta a l'Ada Colau

Benvolguda Ada,

T' escric malgrat que ja fa uns anys que no ens veiem, va haver-hi una època quan ens reuníem a les assemblees i a les manifestacions, farà quasi 15 anys. Eren els temps de les antiglobis, de la contra a l’Europa del Capital, contra la invasió a Irak, contra el deute extern, contra el genocidi palestí... Ens trobàvem als espais col·lectius, en algun centre okupat, o a l'Ateneu Rosa de Foc a Gràcia, on -entre d´altres espais-, lluitava. Parlàvem sobre estratègies, preníem decisions... comunes. Fa deu anys que ja no visc a Catalunya, sinó a Polònia, llavors ens hem perdut el rastre, però em resulta agradable observar com aquelles persones que vaig conèixer lluitant ho segueixen i ho seguiu fent.

Quan torno a Barna un cop l'any últimament em surt el teu nom a certes converses i em sento bé, realment bé, que hagis trobat una manera que la gent normal tingui una veu. La política ho saps, és llefiscosa. És fàcil caure, ho saps, però al capdavall totes som política, i prenem decisions polítiques quan comprem, com ho fem, on ho fem. El món és preciós, són només punts de vista jeràrquics, totalitaris, mascles i invasius els qui fan el que anomenem un món de merda. Per això cal una política d'esquerres, de la gent i per la gent. Fora del proselitisme habitual, actes més enllà de les paraules.

Has arribat a un lloc on personalment mai em veuria, et felicito, em sento feliç. El meu camí ès l´animalisme, altres persones sense veu, he trobat als veritables "ningú" i vull ser la seva veu. Aleshores ara, com a persona comuna, com animalista i ciutadana, voldria demanar-te que fessis una política femella, una política amb vistes a protegir i no a excloure, contra la cultura del penis i l´espasa, una Barcelona comuna, plural, com la que es mereixen i volen les barcelonines. Com la Barcelona que somniàvem tú i jo i milers de companyes quan cridàvem fa uns anys darrera les pancartes en un crit comú, com la que construíem en la imaginació quan la policia ens gasejava i ens estomacava abans de detenir-nos, un crit comú com la veu de 500.000 persones en aquella mani contra la guerra, una política per construir una societat sense víctimes, independentment de l'espècie.

Hi ha merda a cabassos, ho saps, no serà fàcil, ho saps, però tens el recolzament de centenars de milers de persones de cor jove que volen una ciutat model. I com sóc animalista parlo de Barcelona com al lloc on puc tornar al meu barri i no sentir la pudor de mort a la Monumental, vull que els coloms visquin, Ada, i que la decisió de no gasejar-los es mantingui, i que no es venguin animals a les botigues, i que els gossos entrin al metro, i poder com puc ara passejar a La Rambla sense gàbies plenes d'esclaus. Ada, vull que el parc zoològic deixi de ser una granja de producció de vides miserables, que tractem a les veïnes de ciutat com a persones amb drets fonamentals. Jo no visc a Barcelona, però això que et demano com a alcaldessa de la ciutat on vaig néixer, t´ho recordaran individual o col·lectivament la gent de les plataformes animalistes, de Pacma, de Libera!, d'AnimaNaturalis, de la Fundació Faada, de la Fundació Franz Weber, de la Fundació Altarriba, d'Igualdad Animal... de tots els grups que no esmento -per manca de memòria- de ciutadanes comunes que volen una ciutat comuna on les no humanes tinguin el seu espai, protecció i respecte.

Barcelona és capdavantera en temes d'animalisme, és un orgull mundial (no estic exagerant) i un punt de referència en política animalista. Que ho segueixi essent en gran part és a les teves mans, no dubto que ho faràs de la manera en la qual et recordo: amb seny i decisió.

Res més, endavant en aquesta nova i difícil etapa.

Cordialment, t'abraça:

Xavier Bayle